Ungles pintades

Tenia més dents de les que hi podien cabre a qualsevol boca. Eren petites, blanquinoses i un pèl punxegudes, i la noia no les parava de mostrar, perquè a cada pinzellada que em feia a les ungles se li dibuixava un somriure que corroborava que el traç havia estat perfecte, idoni, encertat.

Ella també les duia pintades. De color marfil amb una espasa amb el mànec negre a cada un dels dits grossos. A la resta d'ungles hi tenia una desena de puntets vermellosos que feia la sensació que eren esquitxos de sang. Ho vaig trobar una mica macabre: allò no s'adequava a la finesa que la noia desprenia.

Jo vaig optar per un color blau clar. Volia que em fes conjunt amb els pantalons i la camisa que havia triat per al dinar que el meu pare em pagava pel seu ascens a la feina. Amb la pintura i la vestimenta de segur que em diria que no semblava que tingués quinze anys acabats d'estrenar.

Però em vaig equivocar. Com tantes altres vegades havia fet.

El meu progenitor, només d'entrar al restaurant, em va etzibar que on anava amb aquelles pintes. De primer em vaig pensar que ho deia per les ungles. Perquè al final l'esteticista m'havia dit si li deixava fer un experiment i al damunt de la capa de cel m'hi havia dibuixat núvols i cireres i margarides, així, a l'atzar, on a ella li havia vingut de gust. Però aquell no era el motiu del seu enuig. Es queixava de la roba: havia estat un conjunt de la meva mare, que m'havia donat feia pocs dies perquè ja no li esqueia.

I a través de les teles la devia veure a ella, i l'estómac se li devia doblegar i regirar i fer miques. Perquè feia dos anys llargs que havia fugit com una esperitada del seu costat i era més fàcil escopir la seva ràbia i impotència cap a mi que no pas mirar-se cara a cara al mirall i acceptar la realitat.

Ell em parlava amb un to alt, amb paraules amb gust i textura de ferro i amb gesticulacions abruptes, i jo només pensava en aquelles espases de la noia que m'havia fet la manicura. Si les tingués a mà de bon grat les hi clavaria al bell mig del cor. I és que aquella escena per a mi requeria sang, molta sang. Tota la que em bullia a dins les entranyes.

Relat publicat al setmanari La Comarca, el mes d'abril del 2023.