'VullEscriure.cat 2018'

Dins el VullEscriure.cat 2018, que va sorgir arran de la sisena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2018), hi ha els relats "El vol de la papallona" i "Bacallà amb ous, panses i pinyons". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats.

EL VOL DE LA PAPALLONA

L'olor de mort arriba fins a la plaça. Han passat quatre mesos i, malgrat tot, aquella sentor no marxa. Sé que ho ha intentat la brisa marina, i l'esclat de les flors, i les tempestes d'abril i maig, però els narius en continuen plens. Com pot ser que una vida que s'ha viscut amb dignitat, joia i felicitat desprengui aquesta putrefacció, aquesta pudor que fa venir basques? La història és aquesta: avui beus alegria a dojo i demà et confons amb la pena.

Coïssor, tortura i ofec és tot el que em queda després de perdre la meva mare. Ho penso al davant de la nova llar que l'acull, de fusta i ciment i amb roses blanques. Ja no puc més: el cos em pesa i l'ànima se m'apaga.

-Em vols amb tu? -goso preguntar-li-. Em puc posar al teu costat, ben arraulida, sense moure'm ni fer soroll, amb un tendre silenci. T'oferiré més flors a veure si així em dones el permís que em falta. Només et demano que em facis un gest, que em diguis una paraula, que em regalis un breu sospir. Sempre ens hem entès bé amb poca cosa.

Una papallona s'instal·la en una de les seves roses. També és blanca i s'hi confon. Aleteja pausadament, amb elegància, i des d'un pètal inicia un camí, enlaire, amunt, i més enlaire i més amunt. Els meus ulls el ressegueixen i, sense adonar-se'n, passegen entre els arbres frondosos i entre els núvols esponjosos i el sol ardent.

La papallona, de cop, desapareix, però no em sento buida ni trista. Tinc una mirada repleta de llum. No me la veig, però me la noto a vessar. Tanco uns instants les parpelles per evitar que s'escapi res, per poder-ho servar tot. La meva mare no m'ha dit cap mot ni m'ha fet cap senyal encara. I no sap com l'hi agraeixo.

-Guarda'm el racó a prop teu, que reculli el teu escalf. Jo encara tardaré una mica a venir.

BACALLÀ AMB OUS, PANSES I PINYONS

-Mama, a tu t'agrada cuinar, oi?

-Gens ni mica!

-Doncs trobo que hi tens molta traça.

-Això només em passa amb aquest plat...

-De veritat?

-T'asseguro que sí! Amb el bacallà amb ous, panses i pinyons les mans em marxen soles.

-I com és?

-Perquè quan tinc aquests ingredients al davant no només cuino, sinó que penso, recordo, imagino, somio...

De vegades a la Roser li resultava difícil explicar a la seva filla, que no era excessivament menuda però tampoc prou gran per entendre-ho tot, el que significava per a ella posar-se el davantal amb els dibuixos de fruites o de les tasses de te, agafar tots els estris necessaris i començar a tallar, pelar, trossejar, col·locar i condimentar. Era un instant gairebé màgic, perquè li permetia recordar la seva mare, la seva iaia i fins i tot la seva besàvia, a dins de cada una de les seves cuines. L'escena de la família feta xarxa amb el bé de Déu del bacallà al davant.

Aquella era la menja reservada per a les grans ocasions. Per als aniversaris, per a les bones notícies a la feina, per a les recuperacions de les llargues malalties, per a les confirmacions dels embarassos i també per als naixements de les criatures, per a les bones notes de l'escola, de l'institut i de la universitat, i per a les alegries que venien després d'un període més o menys curt de tristesa.

Era cert que a la Roser no li agradava cuinar. Era molt bona menjadora, però a l'hora d'arromangar-se i de posar-se a preparar plats l'única cosa que l'acompanyava era l'avorriment. Ho feia, és clar, perquè no hi havia cap altre remei, però no pas perquè en gaudís. Per això moltes vegades delegava aquella tasca ineludible al seu home, a qui tampoc li entusiasmava però almenys no hi patia tant.

Quan es tractava de cuinar el bacallà, però, experimentava una mena de transformació. Exigia fer-lo ella, segons la manera que havia vist. I, certament, li quedava més que espectacular. Allò era un gust per al paladar, i també per a l'ànima, perquè a cada queixalada podia assaborir infinitats de records de les dones de la seva família. Només esperava que la seva filla, algun dia, també tingués curiositat per cuinar aquella menja i, sobretot, per descobrir tot el que s'hi amagava al darrere.