'VullEscriure.cat 2021'

Dins el VullEscriure.cat 2021, que va sorgir arran de la novena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2021), hi ha els relats "Una fulla, un record" i "L'assossec". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats. 

UNA FULLA, UN RECORD

Cau una fulla i aflora un record.

Era estiu i compartíem un gelat de maduixa. Al principi ens posàvem d'acord per llepar-lo, però al cap de pocs minuts vam deixar que les nostres llengües s'unissin i que adquirissin una tonalitat rosada -la pròpia del múscul, la que oferia la fruita glaçada i la que aconseguíem pel frenètic bombeig de la sang-més que vigorosa.

Cau una altra fulla, i amb ella, s'esdevé un altre record.

Arribar al bosc no era fàcil, i menys quan la vegetació, amb la presència de la tardor, era tan feréstega, però un dels dies que vam quedar per anar-hi em vas dibuixar, amb un seguit de pedres, el camí. En cada una d'elles hi havia escrit el meu nom, acompanyat d'alguna paraula melindrosa, i quan vam aconseguir trobar-nos me les vas recitar una per una amb la teva veu hipnòtica, que esborrava tots els nostres pecats passats, presents i futurs.

Cau una tercera fulla, i a la meva ment s'hi dibuixa un tercer record.

Els jerseis de llana, quan feia fred, eren la meva devoció. Sabies que en tenia de totes mides i de tots colors, i que m'agradava desar-los amb cura a dins dels calaixos, perquè no es malmetessin, perquè allarguessin tant com fos possible la seva vida, perquè jo els pogués lluir enllà dels anys. El que em vas regalar de color groc ha estat sempre el meu preferit. Li vas fer teixir a la teva iaia -li vas dir que era per a algú molt especial-, i la dona, malgrat tenir les mans cansades i una mica maldestres, va confeccionar una autèntica filigrana.

Cau, impacient, una altra fulla, i igual d'impacient es fa present un record.

Soc al·lèrgica a les pessigades de les abelles, però quan les flors comencen a florir ja és conegut que aquestes abunden arreu. La d'aquell matí me la tenia jugada, ho vaig assumir des del moment que la vaig veure. Durant unes mil·lèsimes de segon en què vaig baixar la guàrdia em va clavar el fibló a traïció. Sortosament la teva saliva va ser com aigua beneïda per al dolor, i vaig tenir la tranquil·litat de saber que si alguna altra mala bèstia em tornava a atacar jo tenia la millor medicina al costat.

L'arbre ja ha quedat completament despullat i, jo, en canvi, estic ben vestida amb els teus records.

L'ASSOSSEC

M'assec davant teu i em reps amb la calma i la serenor que necessito. No oneges ni fas cap mena de remor, i la teva olor de sal sembla menys intensa. El sol m'enfoca, però les cicatrius no se'm veuen: són massa profundes. Les tinc des del dia que ell va marxar, a través teu, ben enllà.

Aquell vespre d'estiu estaves enfurismat. Picaves abruptament contra les roques, t'abraonaves a sobre de la immensa capa de sorra, t'unies amb el vent que no bufava sinó que bramava. Sense voler-ho em vaig beure un glop de tu. Segurament necessitava tenir la boca ocupada per no haver-te de preguntar el que em rosegava les entranyes, el que em feia morir cada instant una mica més. On era ell? Què se n'havia fet? Algun dia en tornaria a saber alguna cosa?

Des de llavors no he parlat mai amb ningú de la meva gran tempesta particular. Aquella que després dels llamps, dels trons, de la calamarsa i de les ràfegues huracanades em va deixar exhausta, buida i sola. Soc conscient que guardes secrets innombrables, i que alguns són bonics i que d'altres, com aquest, terriblement desoladors. Malgrat tot et mantens calmat i serè, com si fossis un desert: àrid, eixut, amb la memòria resseca. Potser per això només mirar-te ja m'arriba l'assossec.