'VullEscriure.cat 2022'
Dins el VullEscriure.cat 2022, que va sorgir arran de la desena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2022), hi ha els relats "La cara fosca de la maternitat" i "Rere les classes d'italià (i les mascaretes)". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats.
LA CARA FOSCA DE LA MATERNITAT
Quan la llevadora me la va col·locar al damunt per allò del contacte de pell amb pell dels primers segons d'arribada al món, no sabia ni com tocar-la, ni com mirar-la, ni tan sols com parlar-li. De sobte tres quilos set-cents vint grams havien sortit del meu úter i se m'havien instal·lat entre els pits i l'abdomen, i no tenia ni idea de què fer amb aquell ésser.
-Li podríem posar Aurora.
La meva parella ho havia insinuat sortint de l'ecografia en què ens van comunicar que allò seria una nena. Li vaig dir que sí sense protestar, sense objectar ben res, sense fer cap mena de proposta paral·lela. A mi tant m'era Marta, com Carla, com Judith, com Rita. La qüestió és que no m'imaginava la meva vida amb ella al nostre costat. Havia arribat, jo no l'havia buscat, i no tenia clar si volia que es quedés o que marxés.
Al final vaig optar per guardar-me-la a les entranyes. Segur que me n'aniria fent a la idea, era simplement qüestió de temps... Això era, almenys, el que em deia la gent. Quins consells de pa sucat amb oli!
Però a la sala de parts, amb la criatura enganxada a mi, ho veia tot igual de negre que el primer dia que vaig tenir constància del meu embaràs.
Arribaria a estimar-me-la algun dia? Aconseguiria sentir aquell amor incondicional que se suposa que tota mare ha de tenir vers la seva descendència? Seria possible que la seva vida m'importés molt més que la meva? Moltes preguntes. Infinitat d'incerteses. Però cap resposta.
Han passat els anys. Deu per ser exactes. I pel camí ha vingut un altre fill. I sí, sé amb total seguretat que ells són el millor que he tingut i que podré tenir mai.
RERE LES CLASSES D'ITALIÀ (I LES MASCARETES)
A ella, això d'aprendre italià, no li despertava cap mena d'interès. Però s'hi havia apuntat perquè, a pesar de tot, era l'assignatura menys carregosa de les optatives que oferien a l'institut.
A l'aula no coneixia pràcticament ningú: les seves amigues, les del nucli dur, havien apostat per física, química i tecnologia, i els companys amb qui normalment es relacionava amb un hola i adeu li havien deixat clar, amb la seva actitud, que no passarien d'aquestes dues paraules durant totes les sessions.
I llavors hi era ell. El nou. El que havia arribat de qui sap on. El que, com ella, s'asseia a un racó de la classe i veia que no en trauria res de bo, de tots aquells individus, que se'l miraven de reüll i passaven pel seu costat quasi corrent, amb por de quedar atrapats en una mena d'arenes movedisses inexistents.
A ella li va cridar l'atenció de seguida, però no s'atrevia a aproximar-s'hi, malgrat la cadira disponible que sempre hi havia a la seva dreta. Potser és que també li havia entrat la paranoia de les arenes, qui sap. Fos com fos aquells ulls de color de poma verda sucosa la feien estremir i tenia una curiositat immensa per saber què més s'amagava al darrere d'aquella mascareta de tela de tons vermellosos.
I llavors un dia ella va sentir que algú cridava el seu nom enmig del carrer. Mai s'havia fixat en la sonoritat tan bonica que podien tenir totes aquelles lletres juntes. Potser és que mai abans ningú les havia sabut pronunciar tan bé... Al primer moment li va costar reconèixer de qui es tractava, però aquell verd inconfusible, enmig d'aquella cara al descobert que era pura poesia, li va fer memòria ràpidament.
No va caldre cap parola més. Ni italiana ni catalana. Perquè els llavis de l'un i de l'altra es van ajuntar llargament, com volent recuperar un temps perdut.
Després van venir els remordiments: el virus, els contagis, els contactes estrets, els antígens, les proves PCR, els resultats positius, les quarantenes, els confinaments, els aïllaments... Tot i que aquella cadena de petons dolços, sentits i tan desitjats ve valien la temuda febrada. L'amore, sobretot el de joventut, ja les té aquestes coses, que fins i tot es veu capaç de desafiar una pandèmia.