'Vullescriure.cat 2023'

Dins el VullEscriure.cat 2023, que va sorgir arran de l'onzena temporada del projecte VullEscriure.cat, impulsat per l'escriptora Teresa Saborit (abril del 2023), hi ha els relats "Les canyes de pescar" i "Cel estrellat". Aquests escrits també estan inclosos en l'apartat de Relats.   

LES CANYES DE PESCAR

El sol, aquella tarda, no escalfava: cremava. La meva pell ja feia una mica que m'ho havia xiuxiuejat, però no li havia volgut fer gaire cas. Jo tenia altra feina: contemplar els meus fills, que jugaven a la vora del mar amb un parell de pals que s'havien trobat a prop de les roques mentre intentaven acostar-se a un corb marí. Estaven maquinant quina utilitat els podien donar. Llavors un d'ells, el que duia un banyador amb ratlles de mariner, gairebé cridant, va anunciar que enllà de la sorra li semblava haver vist una mena de cordill. I tant que l'era, i van fer festa grossa! L'altre no va dubtar a disseccionar l'entrepà que els havia preparat per berenar. Sí, les rodanxes de fuet de segur que els servirien.

En van agafar un parell cadascun i amb l'ungla els van fer un forat. Petit, just perquè el tros de corda, ara ja dividit en dos trossos exactes, hi pogués treure el cap i nuar-s'hi. Després també caldria lligar-lo a l'altre extrem del pal, i així els tres elements fabricarien una canya de pescar quasi perfecta.

No els podia treure els ulls de sobre: m'agradava comprovar com havien fet servir el seu enginy per, del no-res, acabar construint un objecte que els feia fabular, compartir i riure. Altres nens se'ls acostaven. Alguns fins i tot feien apostes del tipus de peix que pescarien. I ells, amb tot plegat, s'animaven cada vegada més.

El pare de les criatures, mig incorporat a la tovallola, com volent ser part de l'espectacle però sense que es notés gaire, no deixava de repetir-me que eren massa il·lusos, que sense ham no farien gran cosa per més hores que s'hi passessin. Perquè el peix, per molt que s'acostés, no tindria on aferrar-se. De fet, com nosaltres dos, que feia molt de temps que vivíem sense. Ni corda ni canya no teníem ja! Per això divagàvem, ben perduts, sense horitzó ni terra ferma.

I mentre em cruspia els tres o quatre talls de fuet que havien quedat escampats per la carmanyola vaig tenir clar que no podia esperar més a dir-li que allò que en algun moment havia estat nostre havia arribat al seu final. Amb la mateixa poca fortuna que la pesca d'aquella tarda.

CEL ESTRELLAT

Feia quasi un mes que ens havíem instal·lat en aquell apartament que era tan a prop de la platja. Tot i que la platja en si encara no l'havíem trepitjat. Havíem estat ocupats amb altres coses: mirant àlbums de fotos antigues, cuinant receptes suculentes, traient la pols de la col·lecció de fades, bruixes i minairons, i parlant de la vida i dels seus meandres.

Però aquell dia vaig decidir que ja n'hi havia prou. Que necessitava veure el mar, amb les seves onades salvatges; i confondre'm amb la sorra, tan fina i escorredissa; i respirar l'aire a petites glopades, perquè s'instal·lés, amb una timidesa prou atrevida, als indrets més recondits de les meves entranyes.

Hi vaig arribar tard, i sola, perquè no volia que ningú esfilagarsés aquella trobada. De primer vaig tancar els ulls i la sal se'm va instal·lar als narius i a tota la pell, com si ella s'hagués entretingut a unir, amb paciència, cada una de les seves partícules i n'hagués fet una manta llarga i tova i suau. Llavors els vaig obrir com dues taronges enormes —necessitava engolir amb la mirada l'espectacle que s'havia dibuixat al cel— i sucoses —cada tres o quatre segons se m'escapava una llàgrima que em dibuixava un petit fil blanquinós al rostre.

Amb els dits vaig començar a assenyalar cada una de les estrelles: de les més menudes a les més grosses, de les més tènues a les més lluminoses. Em va semblar que no estaven prou ben col·locades, que no tenien l'harmonia que els feia falta. I per això les vaig començar a moure. Aquesta un pensament cap a la dreta. L'altra un parell de pams cap avall. Aquella altra una mica més al centre. I la del fons de tot la vaig eliminar.

Com seria la nostra existència si poguéssim manipular la realitat que ens envolta? Canvio un cotxe per tres arbres. Poso bolquers i xumet als superbs perquè les converses que hi mantinc no aconsegueixin intimidar-me. Faig asseure a taula les persones que em falten cada Nadal.

Baixo del núvol de fum de les divagacions i observo, de nou, el cel. M'adono que tot està com quan he arribat: no s'ha guardat ni un dels meus canvis. Malauradament ningú m'ha ensenyat quin botó havia de pitjar.