'XXII Concurs Literari de Dones Àrtemis'

Dins el llibre XXII Concurs Literari Dones Àrtemis, editat el març del 2018, hi ha el relat "L'habitació d'hotel". Aquest escrit també està inclòs en l'apartat de Relats i va quedar finalista del concurs.

L'HABITACIÓ D'HOTEL

La Vicenta moriria sense haver posat mai els peus en un hotel. Ho sabia del cert. Que moriria, perquè li faltaven trenta-quatre dies justos per fer els vuitanta-set anys, i també que no aniria mai a cap hotel.

-Dona, no et queixis que el noi t'ha portat tots els sabons del quatre estrelles de París. Si et rentes les mans i el cos i els cabells amb el que hi ha a dins d'aquests pots, i, mentre ho fas, tanques els ulls, no notaràs gaire la diferència entre ser aquí o en aquella habitació tan propera al Louvre.

I en Narcís, el seu home, quan va acabar de dir-li allò, que per ell era una broma però que la Vicenta s'ho va agafar com una autèntica presa de pèl, va riure. Compulsivament i de manera exagerada. Igual com ho havia fet amb els sabons de Praga, de Lisboa, de Buenos Aires, de Nova York, de Marràqueix i de Dublín.

-Si és que no saps la sort que tens... No recordes que de Reykjavíc fins i tot et va dur el barnús i les sabatilles que hi anaven a joc?

L'hagués matat. Però no ho hauria fet directament, sinó molt a poc a poc, que és com s'assaboreixen millor les coses bones i com es pateixen més -com havia de ser aquell cas- les dolentes. Primer li hagués tapat el nas i li hagués fet empassar el sabó de tres o quatre potets, ben nous, per estrenar, encara segellats amb aquell plàstic que els feia de protector i que per això costaven una mica d'obrir, i que tenien l'etiqueta amb el nom de l'hotel escrits amb una tinta més que impol·luta. Quan li haguessin començat a venir les basques, li hagués cobert el cap amb el barnús, i li hagués premut cada vegada una mica més aquell teixit de rus, frondós, contra el cap. A l'últim crit, el més intens, l'hagués estirat a terra i l'hagués deixat ajagut allà, com si fos un gos moribund. Potser li hagués posat les sabatilles que venien d'Islàndia, perquè anés més conjuntat i perquè l'escena no fos tan cruenta.

La Vicenta s'ho va deixar estar. De vegades li agafaven aquelles coses però llavors se'n penedia. Com podia pensar de fer tot allò al seu home? Va envermellir i tot.

De totes maneres què li hagués costat portar-la a un hotel un cop a la vida? D'acord que a en Narcís no li agradaven gens, perquè els trobava freds, impersonals, incòmodes i bastant cars. Quan es van casar van passar les cinc nits del viatge de noces a casa del germà de l'home, que vivia a Madrid des dels divuit anys. Quan van celebrar els cinc primers anys de matrimoni uns veïns de l'escala els van deixar el seu apartament de Port de la Selva. Aquella va ser la primera i única vegada que van fer alguna cosa especial per commemorar aquell dia d'agost en què es van dir el "sí, vull", perquè en Narcís deia que tampoc calia estar fent festa per qualsevol cosa tothora, que si no, per un all o per una ceba, estarien voltant contínuament sense parar. On no fallaven mai era a Argelers. Aquella setmana de càmping durant les vacances d'estiu era sagrada. De fet només era ell que l'esperava amb candeletes, perquè a ella se li feia més llarga que un dia sense pa. Al capdavall havia de fer la mateixa feina que a casa i, a sobre, amb moltes menys comoditats.

-Com han anat les vacances?

-Com sempre, l'únic que n'ha fet ha sigut el teu pare.

-L'any que ve us hauríeu de plantejar anar a un hotel. Allà us ho farien tot i descansaríeu de veritat.

-Sí, a veure si l'any que ve fem un cop de cap.

-És que us el pagaré jo si fa falta.

-No crec que el problema principal sigui pels diners...

I no, no l'era. No era pas mentida que en Narcís era garrepa com ell sol, però si alguna cosa li agradava llavors no li recava deixar rajar la cartera. La Vicenta, sincerament, creia que només ho feia per fotre-la. Perquè el seu home ja les tenia aquelles coses. Li encantava fer aquella mena de gracietes, de bromes, que ella odiava tant.

I aquell dia, a la dutxa, mentre s'escampava el sabó dels potets de París que li havia portat el seu fill feia just tres dies va decidir que ja n'hi havia prou, que a la seva edat -trenta-quatre dies justos per fer els vuitanta-set- no calia anar amb tants miraments, que ja prou que havia procurat tota la seva vida que tot anés bé, que res descarrilés.

Aprofitant que en Narcís se n'havia anat a fer una partida de cartes amb els amics al bar de la plaça, la Vicenta es va arreglar per sortir. No ho va fer en excés, però la veritat és que quan havia de posar els peus al carrer sempre semblava que anava de vint-i-un botons, acostumada com estava a posar-se, per casa, un davantal de quadres i espardenyes. Va agafar la bossa de mà de pell, aquella de color fosc que combinava amb gairebé tot. A dins hi duia uns quants bitllets que havia tret del calaix de la tauleta de nit d'en Narcís. Sabia que en guardava uns quants, "per als petits imprevistos", deia ell, a dins d'un sobre blanc immaculat.

La Vicenta, en el moment de tenir els diners a les mans, va riure de gust, de la mateixa manera que ho feia el seu home quan li sortia amb el ciri trencat que posar-se els sabons dels hotels per la pell i pel cap, amb els ulls tancats, era el mateix que anar en un d'aquells edificis. "I una merda!", no es podia estar de pensar ella, i per això quan va agafar els cinc papers verdosos no va tenir cap mena de remordiment, perquè sabia que allò, en el fons, també ho era un imprevist. Ara, tan si ell ho volia com no, li pagaria una nit d'hotel. I si no que s'hagués espavilat abans, que, d'oportunitats, no n'hi havien pas faltat.

A l'agència de viatges la van tractar com una reina. Que simpàtica que va ser amb ella la noia que la va atendre. Potser perquè va notar que no escatimaria en l'habitació, que el preu no seria cap inconvenient, perquè fins als cinc-cents euros hi estava disposava a arribar. Li va ensenyar els hotels més luxosos de la ciutat. Els més cèntrics i també els de la perifèria. Els que sortien en algunes revistes i els que la clientela recomanava amb més fervor. Només de mirar els diversos catàlegs, amb tot el recull de fotografies que hi havia, la Vicenta ja estava ben emocionada. S'hi veia, allà dins. Aquella vegada el regal que ella mateixa es faria pel seu aniversari seria el millor que hauria rebut en tota la seva vida. Hauria hagut d'esperar una colla d'anys, però valia tant la pena...

Al final va decantar-se per un de cinc estrelles que no era gaire lluny de casa seva: hi podia arribar amb el bus que solia agafar habitualment quan tenia visita al metge. Per tornar, en funció de si anava gaire carregada o no -es pensava endur tot el que pogués i més de l'habitació, i si l'hotel li posava algun recàrrec el pagaria amb el que hi havia a dins del sobre de la tauleta de nit d'en Narcís, perquè allò, al capdavall, no seria una altra cosa que un imprevist-, demanaria un taxi que la deixés a la porta del seu bloc de pisos. La maleta de rodes que tenia, la que feia servir cada estiu per anar al càmping d'Argelers, era prou fonda i a la vegada discreta.

-Suposo que vol una habitació individual, no?

-No, no, ja la pots reservar doble. I que tingui el llit ben gros.

-Hi afegim l'esmorzar?

-I tant, el de bufet lliure, que no t'imagines el temps que fa que no menjo amb tranquil·litat a taula, sempre pendent que estigui tot llest, que no hi falti de res. Si no m'he d'aixecar ben bé quatre o cinc vegades cada àpat... O sigui que sí, ja pots incloure-hi l'esmorzar, que el penso aprofitar tant com pugui. Potser aquell dia no em caldrà ni dinar.

-Per experiència pròpia li puc assegurar que no. Amb aquest hotel ha fet una molt bona tria, ja m'ho sabrà dir.

-Almenys que l'aventura valgui la pena! I no pateixi que li vindré a explicar tot fil per randa. Així ho podré fer amb algú... Perquè amb el meu marit... Res, deixi-ho estar, que és una mica estaquirot i de vegades em treu de polleguera.

La tarda abans del seu aniversari la Vicenta va dir a en Narcís que aquella nit la passaria fora, a casa de la seva germana, perquè la dona li havia trucat per dir-li que no es trobava bé i com que feia poc que s'havia quedat vídua no volia deixar-la sola. L'home no hi va posar cap pega, al contrari, si fins i tot va semblar una mica alleugerit. I aquell gest, fet de manera dissimulada però que la Vicenta va caçar al vol, li va fer tenir el convenciment que havia fet bé de prendre's aquella llicència amb els diners desats al calaix.

-Tens el sopar a la nevera, i crec que fins i tot en tindràs per poder dinar demà, que n'he fet de sobres.

-Però que no seràs aquí?

-Suposo que sí, però per si de cas...

La Vicenta va dir un adeu ràpid, mastegant encara la seva pròpia mentida, lentament, per mantenir-la més estona a dins de la boca i per no tirar-la coll avall tan aviat. Era la primera vegada que era ella qui agafava la porta i se n'anava mentre ell es quedava allà dins, com si fos part d'aquell mobiliari. I la satisfacció de deixar-ho tot enrere, encara que només fos per unes quantes hores, no podia ser més immensa. "Apa, Narcís, a veure si et cau la casa a sobre!", va ser el seu únic desig.

Després de tancar aquella porta, tan coneguda i monòtona, va obrir-ne una altra de completament nova i fascinant. Els mobles -el llit, les dues tauletes, l'armari amb portes corredisses i l'escriptori- eren de fusta clara. Les cortines, les vànoves i les fundes del coixí tenien una tonalitat malva que destacaven entre el cru, tan polit, de les parets. La butaca blanquinosa, just al costat de la finestra, per aprofitar tota la llum, traspuava la seva comoditat, i estava ben acompanyada per un reposapeus i per un calaix ple de llibres i revistes rigorosament col·locats. La nevera estava farcida de begudes i d'aperitius diversos. Les làmpades, tant la del sostre, com la de peu, com les que hi havia arreu, oferien una llum íntima i acollidora. El mirall situat al davant del llit el feia encara més gros, i el quadre del darrere, un paisatge marítim, et portava el soroll i l'olor de mar gairebé al costat. El bany, amb la banyera d'hidromassatge i amb l'estesa de productes al marbre del costat de la pica, estava totalment a l'altura del lloc. Tota l'estança, des del racó més obert fins al més íntim, estava coberta per una aroma de canyella suau que feia de molt bon respirar. "Tant de bo s'aturés el temps, tant de bo els vuitanta-set encara tardessin una infinitat a arribar", pensava la Vicenta, gairebé embogida, perquè els ulls i les mans i el nas no li donaven l'abast.

Es va fer pujar el sopar a l'habitació, perquè va pensar que l'endemà, a l'hora d'esmorzar, ja tindria prou temps per gaudir del menjador. S'hi pensava estar estona: no tenia cap pressa de res. Ni en aquell instant ni mai més. Ja no. Després de descobrir aquell paradís, d'estar-s'hi endinsant per moments, no podia mirar el que tenia ni el que feia amb els mateixos ulls.

Va dormir com un liró. Aquella nit no li va caldre prendre cap de les pastilles que normalment l'ajudaven a descansar més bé. La felicitat, sovint, podia ser la millor -o l'única- medecina.

El bany i l'àpat del matí els va realitzar a càmera molt lenta, tal com s'havia proposat. En aquell bufet hi havia de tot i més, inclús el que era inimaginable, coses que fins llavors no havia tastat mai, acostumada als gustos d'en Narcís, tan sobris, tan normals, tan rutinaris. Definitivament no li caldria dinar amb aquell festí que acabava de fer.

A les dotze en punt, amb una certa recança, va abandonar l'habitació d'hotel. Abans de tancar la porta se'l va mirar de fit a fit -quantes vegades havia repetit la mateixa escena al llarg d'aquelles hores?- durant una estona. S'ho va deixar estar quan va veure que la dona de la neteja avançava pel passadís. Anava directa cap on era ella, i la Vicenta va entendre que havia arribat el moment d'iniciar la retirada. Es van dirigir un somriure cordial, sense dir-se cap paraula, i quan la dona, amb l'escombra i el tiràs, va entrar cap dins, ella va aprofitar per agafar unes quantes coses de les que hi havia al carro. Quin fotimer de pots de sabó, i de pintes, i de raspalls i de tubs de pasta de dents, i de plàstics per protegir-se els cabells a la dutxa, i de llimes per les ungles, i de sets de cosir, i de tovalloles de diverses mides. Va actuar amb rapidesa, compulsivament, perquè no volia passar la vergonya de ser descoberta a mig fer. Va pensar que l'havia encertat amb aquella maleta de rodes. Quan arribés a casa tindria feina a ordenar tot el que havia arreplegat, primer a dins de l'habitació i després al passadís estant.

I, de cop, se li va fer present el record del seu home. Era la primera vegada que hi havia pensat des que l'havia vist la tarda abans, al sofà. No l'havia trobat gens a faltar i llavors tampoc no tenia excessives ganes de veure'l. Però era el seu aniversari i sempre l'havien passat junts, i encara que no s'esperés res de bo d'aquell dia no li quedava una altra opció que assumir que el seu somni s'havia acabat. Les parets de la seva llar, que no tenien res a veure amb les d'aquella habitació que tant l'havia fascinada, tornarien a ser la seva companyia. I també hi hauria en Narcís, és clar, que ell també anava amb tot el paquet.

Quan va posar la clau al pany la va rebre el silenci. Totes les estances estaven una mica fosques, amb les persianes lleugerament abaixades. Va sentir un soroll d'aigua que venia del lavabo i s'hi va acostar. L'home era a dins de la banyera, que havia emplenat gairebé fins a dalt, i hi havia muntanyes d'escuma, que per instants estaven a punt de començar a desfer-se i a regalimar fins a terra. Les havia aconseguit amb uns quants potets dels sabons de la Vicenta, que jeien, ben buits, de qualsevol manera, arreu d'aquell espai.

-Fa poca estona ha trucat la teva germana. Volia felicitar-te, però li he dit que no hi eres i m'ha promès que ja ho farà una mica més tard.

La Vicenta, lluny de sentir-se enxampada, va somriure. Sabia que en Narcís, de la manera com li havia dit allò, esperava una explicació per part seva. Ja podia quedar-se ben assegut, o, de fet, ben estirat, perquè de la seva aventura no li pensava oferir ni un sol detall. Que es fotés, igual com ella s'havia fotut tota la seva vida. I, ben feliç, anava traient totes les coses que havia encabit a la maleta. Això a l'armari de la seva habitació, això altre al primer calaix de la tauleta de nit, allò a la capsa que hi havia al safareig i allò altre a la rentadora. Que plaent que era tenir-ho tot tan ben ordenat.

-Té, Narcís, et deixo aquesta tovallola per quan surtis de la banyera. Ja veuràs que n'és, de suau. De les millors que hi deu haver al mercat.

La hi va col·locar a sobre del bidet, molt ben plegada, amb les lletres del nom de l'hotel brodades amb un fil granat, ben visibles, que miraven cap amunt. Era impossible no fixar-s'hi, perquè els que ho havien encarregat no havien escatimat amb la mida de la grafia. Que bonica que quedaria, a partir de llavors, al seu lavabo. Si és que hi feia joc i tot.

La Vicenta, tot i que aquell dia era ella qui feia anys i allò trencava una mica la lògica de l'esdeveniment, va estar contenta de fer aquell regal al seu home. Així potser no li doldria tant quan s'adonés que al sobre blanc hi falten uns quants bitllets dels verds.